Erytheis

Política, derecho y razón de Estado Rafael del Águila Tejerina

[ Résumés :

ca

• La temàtica de les raons d'Estat (i, més en general de les raons "d'ordre polític") ens posen en contacte amb un tipus de "coneixement prohibit" el qual ens fa percebre que hi ha circumstàncies en les quals esdevé patent la manca d'harmonia entre la ètica i la política; entre la nostra moral i la nostra seguretat, entre el que és just i el que és bo, entre allò convenient "per a nosaltres" i allò universalment adequat, etc. Potser és precisament a causa d'aquest contacte amb allò "prohibit" i amb la transgressió que el concepte se'ns ha esfumat de les mans. El seu desprestigi fa que avui en dia el seu ús sigui políticament desaconsellable i, que el marc de qüestions al que pretenia donar resposta sigui ocupat per un altre conjunt de conceptes similars: alguna cosa és "una qüestió d'interès nacional", algú té "sentit de l'estat". Encara que aquestes expressions no signifiquin el mateix, estan íntimament emparentades amb l'univers de la raó d'estat i també amb el de la prudència y el seny polític. Així, una "qüestió d'interès nacional" requereix prudència, i fins i tot secret; el "sentit d'Estat" exigeix responsabilitats i judici polític capaç d'apreciar les fites més altes de la comunitat estatal ( la seva supervivència o el manteniment dels seus valors fonamentals) i sacrificar a aquestes els interessos partidistes o la coherència ètica. Així doncs, les raons d'Estat, tot i les aparences, no s'han esvaït del nostre món.

|

en

• The theme of state reasons, and more generally, of reasons of "political order" affects a type of "prohibited knowledge", which makes us perceive that there are circumstances where a large gap is widened between ethics and politics, moral and security, between the fair and the good, between what is suitable "for us" and what is universally suitable, and so on. It is perhaps because of this relationship with the "forbidden" and the transgression, that the concept has been evaporated from the field of political theory. His discredit makes that the use of this concept is politically inadvisable and that the field of questions to which he sought to address is occupied by another set of similar concepts: thus we say it is a question of "national interest" or of a man that he has the "sense of the State". While these expressions do not mean the same thing, they are intimately linked to the universe of reason and the one of caution and political judgment. Thus, a "matter of national interest" requires caution, perhaps even secret. The "sense of state" requires responsibility and political judgment capable to appreciate the highest finalities of the state community (its survival or the maintenance of its core values) on whose behalf it is possible to sacrifice the partisan interests or the ethical coherence. Thus, state reasons, in spite of appearances, did not disappear from this world.

|

es

• El tema de las razones de Estado (y, más en general, de las razones "de orden político") nos pone en contacto con un tipo de "conocimiento prohibido" que nos hace percibir que hay circunstancias en las que es patente la falta de armonía entre la ética y la política, entre nuestra moral y nuestra seguridad, entre lo justo y lo bueno, entre lo conveniente "para nosotros" y lo universalmente adecuado, etc. Quizá por ese contacto con lo "prohibido" y con la transgresión el concepto se nos ha esfumado de entre las manos. Su desprestigio hace que hoy su uso sea políticamente desaconsejable y que el espacio de problemas al que trataba de dar contestación sea ocupado por otro conjunto de conceptos similares: algo es "una cuestión de interés nacional", alguien tiene "sentido del estado". Aunque estas expresiones no significan lo mismo, están íntimamente emparentadas con el universo de la razón de Estado y también con el de la prudencia y el juicio político. Así, una "cuestión de interés nacional" requiere de prudencia, acaso de secreto; el "sentido del Estado" exige responsabilidad y juicio político capaz de apreciar los fines más altos de la comunidad estatal (su supervivencia o el mantenimiento de sus valores fundamentales) y sacrificar a ellos los intereses partidistas o la coherencia ética. Así pues, las razones de Estado, pese a las apariencias, no se han desvanecido de nuestro mundo.

|

fr

• Le thème des raisons d'Etat, et de manière plus générale, des raisons d' « ordre politique », touche à un type de « connaissance interdite » qui nous fait percevoir qu'il existe des circonstances où un écart considérable se creuse entre éthique et politique, entre morale et sécurité, entre le juste et le bien, entre ce qui est convenable « pour nous » et ce qui est universellement adéquat, etc. C'est peut-être en raison de cette relation avec « l'interdit » et avec la transgression que le concept s'est comme évaporé du champ de la théorie politique. Son discrédit fait qu'aujourd'hui l'usage de ce concept est déconseillé politiquement et que le champ des questions auquel il tentait de répondre soit occupé par un autre ensemble de concepts similaires : on dira ainsi d'une question qu'elle est d'« intérêt national » ou d'un tel qu'il a « le sens de l'Etat ». Bien que ces expressions ne signifient pas la même chose, elles sont intimement liées à l'univers de la raison d'Etat et à celui de la prudence et du jugement politique. Ainsi, une « question d'intérêt national » requiert de la prudence, peut-être même le secret. Le « sens de l'Etat » exige de la responsabilité et un jugement politique capable d'apprécier les finalités les plus hautes de la communauté étatique (sa survie ou le maintien de ses valeurs fondamentales) au nom desquelles il est possible de sacrifier les intérêts partisans ou la cohérence éthique. Ainsi, les raisons d'Etat en dépit des apparences n'ont pas disparu de ce monde.

 ]

versión pdf (190 Ko)

Impolítica de los derechos humanos. Arendt, el "derecho a tener derechos" y la desobediencia cívica Étienne Balibar

[ Résumés :

ca

• La filòsofa Hannah Arendt va intentar tornar(se) intel·ligible allò que l'acció política conté d'imprevisible, conferint una funció central a la categoria de esdeveniment. Molt més que en el cas de qualsevol altre pensador contemporani, ens declinem per afirma que mai ha escrit dos vegades el mateix llibre, o dos llibres conservant el mateix punt de vista. Això no significa, en cap cas, que no constatem a la seva obra marcades continuïtats, així como la persistència de certes qüestions recurrents, de les que depenen precisament l'obertura de l'horitzó filosòfics i els desplaçaments analítics que opera. A partir d'aquesta convicció, estructuraré el meu anàlisi fonamentat en la discussió de certs elements que pertanyen a moments molt llunyans uns del altres, inscrits en contexts diferents i amb un estil absolutament heterogeni -història, reflexió especulativa, assaig militant, periodisme- en l'intent de reconstruir la que em sembla una de les problemàtiques centrals de les seves reflexions (potser la problemàtica central): la que concerneix la "política dels drets humans" i els seus fonaments, o millor dit la seva absència de fonaments, és a dir, el seu caràcter "in-fundat".

|

en

• The philosopher Hanna Arendt, when she claimed to look for an understanding of the changes that the historical present has produced and wanted to remain open to the unpredictable element of politics, always has given a crucial meaning to the category of the event. More than any great thinker perhaps, we might suggest that Arendt is a philosopher who never wrote twice the same book, and more than that, never wrote two successive books from the same point of view. She would allow herself to become transformed by the process of writing itself and by the correspondence between writing and event, although this correspondence probably is neither straightforward nor completely visible. It also does not mean that the historicity, this character of her work as a continuous, unfinished experiment of thought, would abolish the permanence of certain crucial questions that remain the horizon of the philosophical quest, and even the reference for its apparent variations. It's from this conviction that I will motivate my approach. I will borrow elements from texts which belong to different periods and different genres and even look for extremely heterogeneous formulations, in order to reconstruct what seems to be for Arendt a, maybe the central problem: human rights politics and its "foundation", or rather its lack of foundation, its "un-founded" character.

|

es

• La filósofa Hannah Arendt intentó volver(se) inteligible aquello que la acción política contiene de imprevisible, confiriendo una función central a la categoría de acontecimiento. Mucho más que en el caso de cualquier otro pensador contemporáneo, nos tienta afirmar que nunca ha escrito dos veces el mismo libro, o dos libros conservando el mismo punto de vista. Aunque ésto no significa, en ningún caso, que no constatemos en su obra marcadas continuidades, así como la insistencia de ciertas cuestiones recurrentes, de las que dependen precisamente la apertura del horizonte filosófico y los desplazamientos analíticos que opera. A partir de esta convicción, estructuraré un análisis fundamentado en la discusión de ciertos elementos que pertenecen a momentos muy alejados unos de otros, inscritos en contextos diferentes y de estilo absolutamente heterogéneo -historia, reflexión especulativa, ensayo militante, periodismo- en un intento de reconstruir la que me parece constituye una de las problemáticas centrales de sus reflexiones (quizás la problemática central): aquella que atañe a la "política de los derechos humanos" y sus fundamentos, o mejor dicho a su ausencia de fundamentos, es decir, a su carácter "in-fundado".

|

fr

• La philosophe Hannah Arendt a cherché à (se) rendre intelligible ce que l'action politique a d'imprévisible en conférant une fonction centrale à la catégorie de l'événement. Et plus que tout autre parmi les penseurs contemporains, nous sommes tentés de dire qu'elle n'a jamais écrit deux fois le même livre, ou deux livres en conservant le même point de vue. Mais ceci ne veut pas dire que nous n'aurions pas affaire dans l'½uvre d'Arendt à de fortes continuités, à la récurrence de questions obsédantes, dont dépendent justement l'élargissement de l'horizon philosophique et les déplacements de l'analyse. C'est sur cette conviction que je me fonderai pour emprunter des éléments appartenant à des moments très éloignés, inscrits dans des contextes différents et de style très hétérogène - l'histoire, la réflexion spéculative, l'essai engagé, le journalisme - de façon à reconstruire ce qui me semble constituer pour elle un problème central (peut-être le problème central) : celui de la politique des droits de l'homme et de son « fondement », ou plutôt de son absence de fondement, de son caractère « in-fondé ».

 ]

versión pdf (302 Ko)

El «  ban » y la excepción. En torno al estado de excepción Didier Bigo

[ Résumés :

ca

• El present article tracta el debat en torn a la noció "d'estat d'excepció", així com la manera en la que aquest terme descriu l'època actual, és a dir el també dit període "post-11 de setembre". No es tractarà de discutir directament a propòsit de les pràctiques socials posades en pràctica a partir del discurs sobre l'aparició d'un nou perill radical, o sobre la necessitat política d'actuar en y desde l'urgència, inclús quan això significa violar l'Estat de dret. El nostre propòsit tampoc no serà discutir en torn a les pràctiques ordinàries que actuen en tant que condicions de possibilitat de l'acceptació de la retòrica de l'estat d'excepció. Ben al contrari, hom posarà l'accent sobre el debat que concerneix la definició d'allò que és un "estat d'excepció", el tipus de relació que la política i l'Estat de dret mantenen entre ells, i la manera com les argumentacions sobre la necessitat d'un estat d'excepció han estat utilitzades per justificar pràctiques no-liberals al cor mateix dels règims liberals.

|

en

• This paper is looking at the debate informing the notion of « state of exception » as a description of the present time, and the so-called post September 11 era. I am not here directly interested in the social practices which are enacted through the discourse of a radical new danger, the necessity for the political to act under emergency and to breach, if necessary, the Rule of Law. I do not either wish to discuss about the everyday practices which are creating the conditions of possibility of the acceptance by the public of the rhetoric of the moment of exception. I want to focus on the debate regarding what a state of exception is, what the relation between the political and the Rule of Law is, and how the arguments of an exceptional moment have been used to justify specific illiberal practices in liberal regimes.

|

es

• El presente artículo trata el debate en torno a la noción de "estado de excepción", así como la manera en la que este término describe la época actual, es decir el también llamado periodo "post-11 de septiembre". No se tratará de discutir directamente a propósito de las prácticas sociales puestas en práctica a partir del discurso sobre la aparición de un nuevo peligro radical, o sobre la necesidad política de actuar en y desde la urgencia, aunque sea violando el Estado de derecho. El propósito no será tampoco discutir en torno a las prácticas ordinarias que actúan como condición de posibilidad de la aceptación de la retórica del estado de excepción. Por el contrario, pondremos el acento sobre el debate que concierne la definición de aquello que es un "estado de excepción", el tipo de relación que la política y el Estado de derecho mantienen entre ellos, y la manera como las argumentaciones sobre la necesidad de un estado de excepción han sido utilizadas para justificar prácticas no liberales en el seno mismo de los regimenes liberales.

|

fr

• Cet article traite du débat concernant la notion d'« état d'exception » et de la manière dont celle-ci décrit l'époque actuelle et ce qu'on appelle la période de l'après-11 septembre. Il ne s'agit pas de discuter directement à propos des pratiques sociales mises en place à partir du discours portant sur l'apparition d'un nouveau danger radical, sur la nécessité pour les politiques d'agir dans l'urgence et de violer, si nécessaire, l'Etat de droit. Le propos n'est pas non plus de discuter des pratiques ordinaires qui sont en train de créer les conditions de possibilité de l'acceptation par le public de la rhétorique de l'état d'exception. L'accent sera plutôt mis sur le débat concernant ce qu'est un état d'exception, le type de relation que le politique et l'Etat de droit entretiennent, et comment les arguments pour un état d'exception ont été utilisés pour justifier des pratiques non libérales spécifiques dans les régimes libéraux.

 ]

La excepción ordinaria. Servicios de inteligencia y antiterrorismo en las democracias liberales Laurent Bonelli

[ Résumés :

ca

• Després dels espectaculars i mortífers atemptats de l'11 de setembre del 2001 als Estats Units d'Amèrica, de l'11 de març del 2004 a Madrid, i del 7 de Juliol a Londres, els serveis d'intel·ligència occidentals han vist potenciat el seu rol i el seu pes en la lluita contra el denominat radicalisme musulmà. A partir d'una investigació sobre els serveis francesos, espanyols i britànics, aquest article analitza l'evolució de les seves missions i dels anàlisis elaborats sobre aquestes. Trencant amb un aproximament mecanicista, que veuria en aquestes transformacions el simple fruit d'una "adaptació" a noves amenaces, es mostra com tant la seva naturalesa com la seva forma són el resultat simultani de l'evolució de l'activitat dels grups clandestins i de la seva percepció, dels efectes de la permanència de perspectives analítiques forjades en altres contextos i extrapolades a l'anàlisi dels serveis d'intel·ligència, així com de la continua tasca de legitimació duta a terme pels propis serveis en el si de l'aparell estatal. La nova situació creada per l'onze de setembre reforça el pes del serveis d'intel·ligència i de les seves lògiques d'acció. La figura del sospitós suplanta la del culpable en els modes de regulació de la violència política de les democràcies occidentals. L'estudi de les pràctiques dels serveis d'intel·ligència permet il·luminar els reductes d'excepcionalisme encaixats a l'esperit del règims lliberals.

|

en

• After the dramatic and bloody attacks of September 11, 2001 in the United States, March 11, 2004 in Madrid and 7 July 2005 in London, the Western intelligence services have seen their role and their weight increasing in the fight against Islamic radicalism. Taking as a point of departure a survey about the French, Spanish and British services, this paper analyzes the changes in their missions and in the way they analyze this issue. Breaking with a mechanistic approach which tend to consider the transformation of these missions as the result of a simple "adaptation" to new threats, it shows that their nature and form result from both the evolution of the activity of illegal immigrants groups and their perception; the effects of permanent analysis grids of the intelligence services which had been forged in other areas; and the work of perpetual relegitimation that these services operate in some areas of the State apparatus. The new situation created by September 11 reinforces the weight of these Services, and their logic of action. The figure of the suspect tends to supplant that of the guilty in the mechanisms charged to regulate the political violence in Western democracies. The study of the practices of intelligence services thus highlight pockets of exceptionalism embedded in the heart of liberal regimes.

|

es

• Tras los espectaculares y mortíferos atentados del 11 de septiembre de 2001 en los Estados Unidos de América, el 11 de marzo de 2004 en Madrid, y el 7 de julio de 2005 en Londres, los servicios de inteligencia occidentales han visto acrecentado su rol y su peso en la lucha contra el llamado radicalismo musulmán. A partir de una investigación sobre los servicios franceses, españoles y británicos, este artículo analiza la evolución de sus misiones y de los análisis elaborados sobre éstas. Rompiendo con un acercamiento mecanicista, que vería en estas transformaciones el simple fruto de una "adaptación" a nuevas amenazas, se muestra como tanto su naturaleza como su forma son el resultado simultáneo de la evolución de la actividad de los grupos clandestinos y de su percepción, de los efectos de la permanencia de perspectivas analíticas forjadas en otros contextos y extrapoladas al análisis de los servicios de inteligencia, así como de la continua labor de legitimación llevada a cabo por los propios servicios en el seno del aparato estatal. La nueva situación creada por el 11 de septiembre refuerza el peso de los servicios de inteligencia y de sus lógicas de acción. La figura del sospechoso suplanta a la del culpable en los modos de regulación de la violencia política de las democracias occidentales. El estudio de las prácticas de los servicios de inteligencia permite iluminar los reductos de excepcionalismo encastrados en el corazón de los regímenes libelares.

|

fr

• Après les attentats spectaculaires et meurtriers du 11 septembre 2001 aux Etats-Unis, du 11 mars 2004 à Madrid, et du 7 juillet 2005 à Londres, les services de renseignement occidentaux ont vu leur rôle et leur poids s'accroître dans la lutte contre le radicalisme musulman. A partir d'une enquête portant sur les services français, espagnols et britanniques, cet article analyse les évolutions de leurs missions et de leurs analyses de cette question. Rompant avec une approche mécaniste, qui verrait dans la transformation de ces missions le simple fruit d'une « adaptation » à de nouvelles menaces, il montre que leur nature et leur forme résultent à la fois de l'évolution de l'activité des groupes clandestins et de leur perception ; des effets de la permanence des grilles d'analyse des services de renseignement qui avaient été forgées sur d'autres terrains ; et du travail perpétuel de relégitimation que ces services vont mener auprès de certains secteurs de l'appareil d'Etat. La situation nouvelle crée par le 11 septembre renforce le poids de ces services, et de leurs logiques d'action. La figure du suspect tend à supplanter celle du coupable dans les modes de régulation de la violence politique des démocraties occidentales. L'étude des pratiques des services de renseignement permet ainsi de mettre en lumière des poches d'exceptionalisme enchâssées au c½ur des régimes libéraux.

 ]

versión pdf (288 Ko)

Excepción y normalidad en la cultura jurídico-política española: notas sobre los siglos XIX y XX José Antonio López García

[ Résumés :

ca

• Al segle XX, la contraposició existencial entre excepció i normalitat ens remet a la obra de Carl Schmitt. No obstant, l'enfrontament que planteja l'autor alemany, ens condueix a una altra contraposició, la de l'amic/enemic. És una exigència democràtica superar la forma dramàtica en que Carl Schmitt va exposar aquestes contradiccions existencials. La història de les idees jurídico-polítiques a Espanya, durant els segles XIX i XX, constitueixen una bona oportunitat per fer patent el dramatisme de l'amic/enemic i la seva necessària superació democràtica. Així, en aquest estudi, s'admet que la contraposició existencial, excepció/normalitat, tan sols té sentit en el s. XX. Tot i així, en el s. XIX, la realitat que estructura la idea d'allò normal i d'allò excepcional, n'era una altra, diferent de la merament existencial. Concretament, allò que en el s. XIX espanyol s'enfronta como a excepció i com a norma són dos tipus de legalitats, la "legalitat del serf" enfront a la "legalitat del súbdit". Tal enfrontament no era exclusivament existencial, també implicava altres problemes històrics. Però, durant el s. XX, si que és cert que els contrastos entre excepció i normalitat i entre amic/enemic són plenament existencials. Constitueixen la nostra realitat jurídica i vital. Però, en la assumpció i superació des de la maduresa d'aquestes contradiccions, es fonamenta la possibilitat de consolidar una cultura democràtica a Espanya i, també, a Europa. La transició política espanyola cap a la democràcia segueix essent un exemple de superació d'aquestes dicotomies existencials. Si durant el Règim de Franco, aquestes dicotomies van dividir als espanyols, la transició política espanyola va demostrar que havien de ser reduïdes al seu terme just, iniciant la etapa més llarga de democràcia a Espanya.

|

en

• In the twentieth century, the existential opposition between exception and norm refers to the works of Carl Schmitt and his other opposition between friend / enemy. However, the review of the history of politico-legal ideas in Spain, during the nineteenth and the twentieth century, highlights the obvious drama of this opposition friend / enemy and stresses the need to overpass it democratically. The presupposition of this article is that, in the Spanish case, the existential opposition exception / norm only makes sense for the twentieth century since during the nineteenth century, a very different reality involving other political problems structured these ideas of the normal and the exceptional. What the Spanish nineteenth century knows of them indeed refers to the conflict of two types of law, "the right to Serfdom" and the "right of the subject". It is just in the twentieth century, that Spain sees the conflicts between exception and norm on the one hand and between friend and enemy on the other hand becoming fully existential according to the schmittian definition that considers these two forms of conflicts as constitutive for our reality, both legal and vital. But in the end it is only by overcoming these existential dichotomies that the possibility of a democratic culture in Spain and Europe could emerge.

|

es

• En el s.XX, la contraposición existencial entre excepción y normalidad, nos remite a la obra de Carl Schmitt. Sin embargo, el enfrentamiento que plantea el autor alemán, nos conduce a otra contraposición, la del amigo/enemigo. Es una exigencia democrática superar estas contradicciones existenciales en la forma dramática en que las expuso Carl Schmitt. La historia de las ideas jurídico-políticas en España, durante los siglos XIX y XX, constituyen una buena oportunidad para hacer patente el dramatismo del amigo/enemigo y su necesaria superación democrática. Así, en el presente estudio, se admite que la contraposición existencial, excepción/normalidad, sólo tiene sentido en el s.XX. Sin embargo, en el s.XIX, era otra realidad distinta de la meramente existencial la que estructura la idea de lo normal y lo excepcional. En concreto, lo que en el s.XIX español se enfrenta como excepción y como norma, son dos tipos de legalidades, la "legalidad del siervo" frente a la "legalidad del súbdito". Dicho enfrentamiento no era exclusivamente existencial, sino que implicaba otros problemas históricos. Sin embargo, es cierto que en el s.XX los contrastes entre excepción y normalidad y entre amigo/enemigo sí son plenamente existenciales. Constituyen nuestra realidad jurídica y vital. Pero, en la asunción y superación desde la madurez de estas contradicciones, se cimienta la posibilidad de consolidar una cultura democrática en España y, también, en Europa. La transición política española hacia la democracia sigue siendo un ejemplo de superación de estas dicotomías existenciales. Si durante el Régimen de Franco, estas dicotomías dividieron a los españoles, la transición política española demostró que debían ser reducidas a un justo término, iniciando la etapa más larga de democracia en España.

|

fr

• Au XXe siècle, l'opposition existentielle entre exception et norme renvoie à l'½uvre de Carl Schmitt et à son autre opposition ami / ennemi. Cependant, le passage en revue de l'histoire des idées juridico-politiques en Espagne, pendant les XIXe et XXe siècles, manifeste le caractère dramatique de cette opposition ami / ennemi et souligne la nécessité de son dépassement démocratique. Le présupposé de l'article qui suit est que, pour le cas espagnol, l'opposition existentielle exception / norme n'a de sens qu'au XXe siècle puisqu'au XIXe siècle une toute autre réalité, impliquant d'autres problèmes politiques, structurait ces idées de normal et d'exceptionnel. Ce que le XIXe siècle espagnol connaît comme tel renvoie en effet au conflit de deux types de droit, « le droit de servage » et le « droit du sujet ». Ce n'est donc qu'au XXe siècle, que l'Espagne voit les conflits entre exception et norme d'une part, et entre ami et ennemi d'autre part, devenir pleinement existentiels, selon la définition schmittienne qui considère que ces deux formes de conflits constituent notre réalité à la fois juridique et vitale. Mais ce n'est que dans le dépassement de ces dichotomies existentielles qu'a pu affleurer la possibilité d'une culture démocratique en Espagne et en Europe.

 ]

versión pdf (272 Ko)

El enemigo interior en el discurso de la defensa social en el siglo XIX Michel Senellart

[ Résumés :

ca

• El segle XIX va veure emergir, al costat del criminal, una altra figura de l'enemic. Ja no consisteix tan sols en aquell que amenaça des de fora la seguretat del territori, sinó de qui, en el cor mateix de la societat, sembra la violència i la ruïna. Enemic interior, que substitueix d'aquesta forma a l'espectre invasor en l' imaginari de les pors col·lectives. Com podem explicar l'emergència d'aquest nou enemic? Suposa aquesta l'abandó de l'edat de la guerra como a principi estructurant de les societats i l'adveniment d'una sociabilitat pacificada? Aquesta tesis, defensada per B. Karsenti, serà discutida a partir de les propostes de l'escola italiana de criminologia (Lombroso, Ferri, Garofalo).

|

en

• In the nineteenth century emerge beside the criminal a new figure of the enemy: no more the one who threatens the security of the territory from outside, but the one who even within the society sow violence and destruction. An inside enemy then, who comes to substitute in the collective fears the spectre of the invader. How to explain the emergence of this new enemy? Does it suppose the way-out of the age of war as the principle framing of societies and the emergence of a peaceful sociability from now on? This is the argument put forward by B. Karsenti that we want to discuss in this paper, departing from the discourse of the Italian school of criminology (Lombroso, Ferri, Garofalo).

|

es

• El siglo XIX vio aparecer, junto al criminal, otra nueva figura del enemigo. Ya no se trata de aquel que amenaza desde afuera la seguridad del territorio, sino de quien, en el seno mismo de la sociedad, siembra la violencia y la ruina. Enemigo interior, que substituye así al espectro del invasor en el imaginarium de los miedos colectivos. ¿Cómo podemos explicar la emergencia de ese nuevo enemigo? ¿Supone ésta el abandono de la edad de la guerra como principio estructurante de las sociedades y el advenimiento de una sociabilidad pacificada? Esta tesis, defendida por B.Karsenti, será discutida a partir de las propuestas de escuela italiana de criminología (Lombroso, Ferri, Garofalo).

|

fr

• Le XIXème siècle voit apparaître, avec le criminel, une nouvelle figure de l'ennemi : non plus celui qui menace du dehors la sécurité du territoire, mais celui qui, au sein même de la société, sème la violence et la ruine. Ennemi intérieur, donc, qui vient se substituer, dans les peurs collectives, au spectre de l'envahisseur. Comment expliquer l'émergence de ce nouvel ennemi ? Suppose-t-elle la sortie de l'âge de la guerre comme principe structurant des sociétés et l'avènement d'une sociabilité désormais pacifiée ? Telle est la thèse défendue par B. Karsenti, que l'on voudrait discuter dans cet article à partir du discours de l'école italienne de criminologie (Lombroso, Ferri, Garofalo).

 ]

versión pdf (201 Ko)

Saskia Sassen, Profesora de sociologia, University of Chicago

Apuntes de investigación

La excepción más allá del «campo». USA Patriot Act y la excepcionalidad material David San Martin Segura

[ Résumés :

ca

• Reflexionar en torn l'estat d'excepció realment existent a partir de l'11 de setembre del 2001 implica considerar-lo més enllà de la configuració ortodoxa de l'excepcionalitat; no tan sols perquè desborda qualsevol pretesa temporalitat; sinó especialment perquè planteja una nova relació entre la norma jurídica i la seva pròpia suspensió. Enfront l'excepcionalitat formal de l'esquema "schmittià" (on la distinció entre normalitat i excepció es fonamental), plantegem la perspectiva d'una excepcionalitat de tipus material, on l'estat d'excepció actua obrint espais anòmics per la intervenció del poder partint de l'interior de la pròpia legalitat ordinària. A partir d'un diàleg amb la teoria de Giorgio Agamben, proposem una aproximació als trets fonamentals de l'actual estat d'excepció permanent, i presentem la USA Patriot Act com a paradigma d'aquest model.

|

en

• Thinking about the really existing state of exception after 11th September of 2001 implies to consider this notion much further than the orthodox configuration of exceptionality; not only because it oversteps any temporality, but specifically because it supposes a new relation between the rule of law and its suspension. In opposition to the Schmittian formal layout of exceptionality (where the difference between normality and exception is essential), we propose the perspective of a material exceptionality, in which the state of exception works by opening anomic situations for an intervention of power from the very inside of the ordinary legality system. Discussing Giorgio Agamben`s theory, we propose an approach to the characteristics of the actual permanent state of exception, and we show the USA Patriot Act as a paradigm of this model.

|

es

• Reflexionar sobre el estado de excepción realmente existente tras el 11 de septiembre de 2001 implica considerarlo más allá de la configuración ortodoxa de la excepcionalidad; no sólo porque desborda toda pretendida temporalidad, sino especialmente porque plantea una nueva relación entre la norma jurídica y su suspensión. Frente a la excepcionalidad formal del esquema schmittiano (donde la distinción entre normalidad y excepción es fundamental), planteamos la perspectiva de una excepcionalidad de tipo material, donde el estado de excepción opera abriendo espacios anómicos para la intervención del poder desde el interior de la propia legalidad ordinaria. A partir de un diálogo con la teoría de Giorgio Agamben, proponemos un acercamiento a los rasgos del actual estado de excepción permanente, y presentamos la USA Patriot Act como paradigma de este modelo.

|

fr

• Parce qu'il déborde toute prétendue temporalité, mais aussi et notamment parce qu'il pose une nouvelle relation entre la norme juridique et sa suspension, l'état d'exception en vigueur après le 11 septembre 2001 doit être appréhendé dans un cadre théorique qui va au-delà de la configuration orthodoxe sur l'exceptionnalité. Face à l'exceptionnalité formelle du schéma schmittien (où la distinction entre norme et exception est fondamentale), nous rendrons compte d'une exceptionnalité de type matériel, où l'état d'exception opère en ouvrant des espaces anomiques pour l'intervention du pouvoir à l'intérieur de la légalité ordinaire elle-même. A partir d'un dialogue avec la théorie d'Agamben, nous traiterons les traits de l'actuel état d'exception permanent dont le Patriot Act américain constitue un modèle paradigmatique.

 ]

versión pdf (262 Ko)

Reseña

Derecho constitucional crítico (de Olivier Camy) Camille Aynes