n° 1, maig de 2005

Seguretat, Polítiques de Seguretat i Recerca

Amadeu Recasens I Brunet


Doctor en Dret i professor associat del department de Dret penal i ciencies penals de la universitat de Barcelona, comiddionat del Centre d’estudis de Seguretat, director del Centre internacional de formació de les autoritas locals (ONU).

 

Abstract :

The transformations of the regalia functions of the State under the effect of globalization imposes a reconsideration of the public security, chiefly the role of the Police and the irruption of a private security. That means proposing tools which help the elaboration, the decision and the fulfilment of security policies. Firstly, pointing out all the inapt practices or « non-political », mere demagogical procedures inappropriate for the construction of the framework of a life in community. Afterwards, proposing a methodology of the security policies that is worth its name, founded on taking into consideration the local and global circumstances and on the inclusion of the notion of risk and its corollary, security.

 

Les consideracions que a continuació poso a disposició del lector no son més que un esbós, quatre idees respecte de l’absència constatable, en matèria de seguretat, de materials adequats per permetre als elaboradors de polítiques de seguretat, als decididors i als executors, de disposar de suficients elements que els ajudin a prendre iniciatives d’acord amb les seves responsabilitats.

Aquesta idea es dividirà en dues parts. En la primera es pretén recollir algun exemple de males pràctiques, aspecte important ja que darrerament es parla molt de «bones pràctiques» i massa poc de «males pràctiques». I és una llàstima, perquè aquestes darreres sovint presenten la utilitat d’orientar sobre el que no cal fer, quina cosa permet de crear models propis exempts de tals errades, mentre que les «bones pràctiques» faciliten el defecte de copiar indiscriminadament el que d’altres diuen que han fet i diuen que els ha sortit bé, en un context i una situació donades difícilment reproduïble per l’èmul.

La segona part intenta, sense ànim d’exhaustivitat ni de pontificació, buscar algunes orientacions respecte de què hauria de contenir una política de seguretat per constituir una pràctica orientada a la transformació de la realitat.

Les no-polítiques

À force d’expliquer l’inexplicable, on finit par justifier l’injustifiable. Aquesta frase, pronunciada pel ministre de l’interior francès l’octubre de 2002 i recollida críticament per Jean-Louis Lauqué (2003), és un exemple de no-política en matèria de seguretat, que requereix una anàlisi. Si en prenem la primera part, és a dir l’expressió expliquer l’inexplicable, veurem que es tracta de la negació de la racionalitat del fenomen crim/incivilitats, car d’això és del que està parlant el ministre. No es pot explicar perquè no és racional, i per tant no es pot plegar (ex-plicare) al raonament. D’aquí se’n desprèn que qui intenta explicar el que és irracional forçosament cau ell mateix també en el fracàs o en la irracionalitat.

La segona part de l’expressió parla de «justificar el que és injustificable». De fet, és conseqüència de l’anterior: si és irracional, és injustificable, és a dir que no es pot tornar conforme a justícia. Només es pot intentar justificar allò injustificable des de la irracionalitat, a partir de tornar-se irracional el discurs de qui així argumenta. Però aleshores, la suposada argumentació és nul·la, no pot tenir aquesta categoria, esdevé pura xerrameca.

Però el sentit de la paraula inexplicable pot també ser un altre; pot voler dir allò que no s’ha de relatar, allò que esdevé «tabú», l’innominable. Tot i que evidentment aquest no és el sentit que conscientment li vol donar el ministre, caldrà també fer-hi esment.

En el context concret, la frase pronunciada pretén ser una desqualificació, però alhora constitueix un clar exemple de no-política. S’està òbviament parlant de l’explicació d’uns fets, d’una realitat, d’un fenomen, que produeix inseguretat, que té a veure amb la producció de por o la inflicció de danys en persones o béns. Si aquests fets son inexplicables, és perquè:

  • són irracionals, estan fora de raó i per tant incorporen un element forassenyat, de malaltia mental;
  • són racionals però immorals, i per tant fruit d’un lliure arbitri kantianament pervers;
  • són innominables, constitueixen un «tabú» que no ha de ser explicitat, dit.

En aquest sentit, el ministre hagués hagut de concretar si entenia que la violència o la seva encarnació en forma de criminalitat eren expressió de malaltia, immoralitat o «tabú», ja que l’elecció d’una o una altra d’aquestes perspectives no és neutral ni políticament ni discursivament. En tot cas és determinant a l’hora d’optar per una política de seguretat concreta i executar certes accions o iniciatives, tot descartant-ne d’altres. No especificar, en un cas així, significa expressar una frase buida per polisèmica, però carregada de força simbòlica; és una expressió retòrica capaç de épater, però que no resisteix una anàlisi mínimament seriosa, ja que cap de les possibles interpretacions té, avui en dia, el més mínim aval científic. La interpretació patològica ens porta als temps de l’antropologia criminal, amb ressons lombrosians o garofalians. De fet, Rafaele Garófalo (1981) sostenia la tesi de l’existència de dues menes de criminals: els mancats del sentiment de pietat i els carents de probitat, coses ambdues que definien una «anomalia moral» sovint vinculada a característiques físiques o biològiques identificables. Des de l’òptica de la moral, seria doncs inexplicable el que és moralment reprovable. Pel que fa al plantejament del «tabú», ens portaria a interpretacions sobre el prohibit, l’interdit del que parla René Girard (1972), la por de despertar, en parlar del crim, la violència fundadora. No parlar-ne ens permetria alimentar «el subtil mecanisme d’autoengany que tota societat practica front a la pròpia violència» (Resta 1992, p. 10).

En qualsevol cas, el que s’aconsegueix amb aquesta disgressió és fer desaparèixer tot contingut o rerefons de responsabilitat social o política, a partir d’un volgut arcaisme que evita haver de respondre a la pregunta «per què és inexplicable? o per què és injustificable?». A més introdueix una doble negació/repressió: la de l’autor i sobre tot la de qui pretén explicar-ho.

L’altra conseqüència que es pot extreure és la de la negació de la causa. Un dels arguments clàssics de la dreta neoliberal dels darrers temps consisteix justament en la negació de la causa dels fets que es volen perseguir. Negar una causa és, en el fons, negar la racionalitat, i tornem a trobar l’argument originari de la negació de la racionalitat, d’exaltació de l’inexplicable[1]. Sense element causal, la criminalitat queda reduïda al mer fet, d’altra banda innegable, del dany que produeix. Esdevé senzillament (i moralment) mal, dany, confrontat al bé.

En realitat, malgrat que de ben segur no era aquesta la seva intenció, és més probable que les paraules del ministre francès traduïssin un tabú: el de no parlar del que és «inparlable», d’allò que, si en parlem, cal explicar-ho. De fet, les seves paraules tenen un altra interpretació: si no intentem explicar allò que no s’ha d’explicar, no ens caldrà justificar allò que no podem justificar (de fet, algun exemple recent d’aquesta filosofia el trobaríem en l’actitud del govern del partit popular durant les hores posteriors als atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid).

Aquesta nova formulació (que ja no és deguda al ministre sinó a l’autor d’aquestes pàgines) ens portaria però a haver-nos de formular noves preguntes com ara:

  • per què no podem explicar un fet o un fenomen social que en el fons no és més que el producte d’una circumstància social específica i determinada?
  • per què no podem justificar un fet o un fenomen en base a les dades disponibles i el seu l’entorn? (el que no vol dir compartir-lo ni legitimar-lo),
  • quin és el paper de les instàncies públiques en aquest model?
  • a qui beneficia amagar coses?

El que sembla evident, es miri com es miri, és la impossibilitat de formular polítiques de seguretat sobre la base de negar/negar-se una explicació. No és possible construir una transformació de la realitat a partir de la seva negació. El que sí es pot fer en canvi és enlluernar amb propostes a curt i mig termini, que s’exhaureixen amb el mateix missatge, però que són susceptibles de donar rèdits polítics; malgrat que a llarg termini es comprovi la seva impossibilitat i produeixi frustració tant en la ciutadania com en aquells membres (per exemple policies) encarregats de la seva hipotètica execució. Un cas paradigmàtic és el que consisteix en proposar un inflacionisme policial/penal com a únic remei per acabar amb temes com la inseguretat, el terrorisme o la immigració il·legal.

Les polítiques de seguretat

D’entrada, és impossible parlar de polítiques de seguretat en abstracte. Aquestes formen part integrant de les polítiques en general, adoptades pels poders públics amb capacitat de fer-ho i ateses les circumstàncies de cada lloc i de cada moment. Per traçar un entorn, els mínims paràmetres són l’espai, el temps i les condicions de desenvolupament del model social vigent. En el nostre cas, en tant que membres de l’espai europeu, ens cal definir un comú denominador basat en aquest àmbit, en el temps present i en els estats regits per models socials i democràtics de dret. Això delimita el camp d’anàlisi a aquell entorn cultural, econòmic i polític amb característiques similars. Però d’altra banda no podem ignorar l’existència del fenomen de la globalització, fruit de la necessitat dels medis de producció, tant d’obrir nous mercats com d’abaratir costos. Aquesta mundialització de l’activitat econòmica es desenvolupa sobre la base de polítiques neoliberals (Navarro 2003 p. 149) quines conseqüències son molt lluny dels desitjos d’aquells que volen orientar la mundialització cap a un projecte humanista i alternatiu (Amín 1999, p. 19).

El concepte mateix de globalització està subjecte a fortes paradoxes, que són el producte de la dificultat de globalitzar el que és heterogeni. Aquesta uniformització només és possible a partir de l’establiment de relacions de dominació constituïdes a partir del dictat de pautes imposades pels estats, empreses o lobbies amb major poder coactiu, el que fa que la globalització consisteixi de fet en l’existència d’una relació de dominació entre globalitzadors i globalitzats.

El fenomen de la globalització suposa una redefinició d’espais en funció de la transformació econòmica. De la mateixa manera que l’estat nació s’imposà als restringits límits dels territoris feudals, incapaços d’encabir i d’absorbir les necessitats d’un mercat capitalista, ara és el mateix estat-nació el que és massa petit per a les exigències de la globalització. En aquesta redefinició, els espais tendeixen a transformar-se en subnacionals i supranacionals, el que afecta a conceptes tant fonamentals i inherents a l’estat nació com els de sobirania (Habermas 2000).

L’altra cara de la moneda de la globalització i la crisi de l’estat nació la constitueix el fenomen local. La mateixa tensió que provoca la supra-estatalització alimenta una necessitat/exigència ciutadana de proximitat de les institucions, possiblement com a única manera de salvaguardar el que pugui quedar del model d’estat de benestar, ara només garantit a partir dels esquinçalls recollits pels poders públics infraestatals (regions, autonomies, länder, diputacions, municipis). Això fa que diversos autors utilitzin el terme «glocal» per assenyalar aquesta doble característica dels nous espais en construcció (Robertson 1995; Beck 1998, p. 77 i ss.; Borja, Castells 1999, p. 18; Dahrendorf 2002, p. 31 i ss.).

La globalització, en tant que productora de nous espais dominats per lògiques no estatals d’arrel econòmica i lligades a conceptes d’orientació capitalista neoliberal, suposa una crisi de l’estat nació i en especial del seu model assistencial desenvolupat durant les darreres dècades en diversos països europeus. Aquesta transformació porta l’estat cap a models més privatitzats, més actuarials i més descentralitzats, com a conseqüència de la dràstica limitació de recursos i de la tensió «glocal».

Ara bé, si aquest és el context, quines en són les conseqüències en un àmbit tant lligat a l’estat com és el de la seguretat, clàssica fonction régalienne a ell i per ell reservada? La fallida de la il·lusió de l’estat tutor i/o de benestar posa en evidència els canvis produïts per l’evolució de l’estat, com espai polític i com espai de mercat, des d’un model providencialista cap a un de minimalista. Una de les conseqüències d’aquest procés és la incapacitat actual de l’estat per a subvenir, mitjançant els poders públics, a les necessitats integrals de seguretat (Robert 1999, p. 110-111). L’impacte de la crisi d’aquest model fa que una part de la seguretat (pública/ciutadana) que l’estat hauria de garantir, estigui abocada a desaparèixer, llevat que sigui assumida bé per les instàncies supraestatals, o bé per les infraestatals – que cal recordar-ho, no deixen de ser estat, malgrat adoptin altres formes diverses de l’estat-nació centralitzat. La resta serà absorbida pel sector privat[2] o be es perdrà, incrementant així la conflictivitat social i alterant en negatiu els nivells socials de tolerància/confiança de la societat afectada.

Les conseqüències supra estatals es tradueixen en l’aparició d’espais macro-securitaris com l’espai policial europeu, que està transformant les seguretats nacionals en una qüestió multilateral, al temps que obre un gran número d’interrogants sobre els seus mecanismes operatius i de control. En l’àmbit del global apareixen polítiques clarament repressives vinculades a grans temes securitaris (terrorisme, drogues, lliure circulació i estrangeria, crim organitzat, violències, etc.) que susciten un ampli debat sobre els riscos derivats de la construcció d’una Europa fortalesa en lloc d’una Europa dels ciutadans[3].

Simultàniament, el reclam d’una major atenció a les necessitats d’una seguretat vinculada als ciutadans i a les seves demandes bàsiques ha desenvolupat un creixent interès pels aspectes micro-securitaris, en un espai local que s’atribueix l’àmbit del que és assistencial, de la solució de problemes, de la mediació, etc., però que alhora s’erigeix també com l’espai de les inseguretats de la petita delinqüència, del risc i de les pors dels ciutadans. Les respostes a aquesta dualitat es plasmen en els plantejaments «tous» com la policia comunitària o de proximitat, o els «durs» i traumàtics de tolerància zero. Mentre que els primers pretenen incrementar la seguretat a partir de l’aproximació de la policia als ciutadans, l’ús de tècniques de patrulla urbana, el diàleg permanent amb els ciutadans i l’aposta per la prevenció/proactivitat; els segons es basen en la pressió fèrria aplicada a certs espais ciutadans, la duresa de les sancions, una certa permissivitat a la rudesa policial i un «eficacisme» fundat en principis de repressió/reactivitat[4]. Però malgrat les diferències tècniques, relacionals i fins i tot ideològiques que separen a aquests models, ambdós tenen en comú la voluntat de resoldre problemes ciutadans relacionats amb la seguretat en espais i col·lectivitats locals (i, per tant, infra-estatals) a partir d’una intervenció policial capil·lar.

Es va definint així, també en el terreny de la seguretat, un àmbit «glocal» que evidencia la indissociable complementarietat d’allò global amb allò local. En el moment que s’aprofundeix en fenòmens d’abast local, com pot ser un problema de tràfic de drogues, de prostitució, o de robatoris en domicilis, apareix darrera, amb extraordinària freqüència, una dimensió global lligada a grups organitzats transnacionals de narcotràfic, tracta d’ésser humans o xarxes criminals d’una altra naturalesa. Els problemes salten així sovint d’allò local a allò global i viceversa, deixant reiteradament a l’estat un paper secundari de simple intermediari i gestor. Això obliga a una revisió dels límits i camps de la intervenció estatal, el que comporta dificultats d’ajustament, legitimació, control, eficàcia operativa, etc.

De manera sintètica, es pot apreciar una tendència, en l’esfera global, cap al desenvolupament de polítiques cada cop més clarament repressives. En canvi l’espai local es vol acostar més a plantejaments de caire assistencial, tot i que no aconsegueix mostrar-se exempt de postulats repressius basats en l’explotació (no sempre honesta) de les inseguretats, la petita delinqüència i les pors dels ciutadans, per part de aquells que es constitueixen en generadors d’opinió, de polítiques o de pràctiques en aquest àmbit.

D’altra banda, a l’entorn europeu, especialment després de la Segona Guerra mundial, el creixement de la producció social de riquesa i la seva privatització i accés massiu per part de la ciutadania comporten ineludiblement l’increment de riscos i la necessitat de protecció (Robert 1999). En termes moderns, el risc i la seva assegurança estan lligats a la magnitud del perill, de manera que una situació esdevé més perillosa en la mesura en que no es pot assegurar, o el que és el mateix, que no es pot preveure i per tant prevenir. Si no es pot preveure no es pot calcular en termes de risc econòmic, i per tant les companyies asseguradores no hi donaran cobertura (Beck 1993, p. 26-27), el que la torna encara més perillosa i així successivament.

Anthony Giddens, partint de la base de que en qualsevol circumstància de risc existeix perill, considera que la seguretat consisteix en contrarestar el perill mitjançant mecanismes de fiabilitat i de risc acceptable, és a dir conegut i per tant calculable. Així, el risc ve limitat per la fiabilitat i aquesta augmenta en la mesura que coneixem l’entorn (Giddens 1999, p. 41-44). D’altra banda, aquesta fiabilitat no és abstracta: es concreta en uns «punts d’accés de fiabilitat», veritables enllaços que permeten la connexió de persones amb els sistemes experts encarregats d’infondre fiabilitat. En el cas que ens ocupa, el policia seria un exemple clar de punt d’accés de fiabilitat entre ciutadans i el sistema expert policia, en el benentès que un contacte negatiu o frustrant amb el sistema expert policia en fa disminuir la credibilitat front als seus usuaris i augmenta la percepció de risc, en aquest cas traduïble en inseguretat (O’Malley 1998; Ericson, Haggerty 1997; Recasens 2003).

En síntesi, si volem parlar de polítiques públiques de seguretat hem de tenir en compte que el nostre context ve determinat per un entorn «glocal» que modifica el concepte clàssic de seguretat i per una nova visió del risc i del seu assegurament[5]. Aquesta visió passa alhora per una privatització i per una redefinició dels instruments clàssics, com per exemple la policia, que s’orienta cap a la constitució de punts d’accés de fiabilitat basats en la proximitat i un model més ampli i polivalent de prestació de serveis que el que existia en l’estat-nació clàssic. En aquest sentit podem afirmar que el desenvolupament i consolidació del concepte de seguretat es produeix en detriment del concepte pre-modern d’ordre, car mentre que el primer es vincula a la noció moderna de risc, el segon està indissolublement unit a la noció pre-moderna d’obediència a l’estat-nació (Recasens 2000, p. 13-17).

L’evolució de la seguretat durant els darrers cinquanta anys l’ha dut a una progressiva capil·larització i a un augment de la seva capacitat de penetrar i abastar tots els àmbits de la vida pública i privada. Es per això que esdevé cada cop més important el definir-la investigar-la i interpretar-la com a una part fonamental de les polítiques públiques.

En l’entorn europeu en que estem parlant, la seguretat pública apareix sota la forma de concepte integral que incorpora diversos aspectes com ara la seguretat ciutadana, la protecció civil, la seguretat vial, la cobertura de l’auxili en casos de catàstrofe, aspectes sanitaris epidemiològics o altres, que es vinculen directament a la garantía de drets i llibertats i a les condicions de pervivència de l’estat social i democràtic de dret. El manteniment d’aquestes condicions es considera necessari i s’atribueix a les instàncies públiques la competència per establir-lo, preservar-lo i restaurar-lo. Cal aleshores distingir el concepte de seguretat pública del de seguretat ciutadana, entenent aquest darrer com una part concreta del primer i definint-lo com la garantia (prevenció, protecció o en el seu cas reparació) de la integritat i el legítim gaudi i possessió dels seus béns per part dels ciutadans, com realització efectiva de l’exercici dels seus drets i llibertats.

Si garantir la seguretat ciutadana, com a part de l’estat de convivència, és competència de les instàncies públiques, per fer-ho efectiu caldrà que aquestes dissenyin i apliquin les polítiques de seguretat que considerin més adequades i oportunes en cada moment, i que les executin amb els medis de que disposen. Aquestes polítiques s’han d’entendre i de tractar com polítiques públiques sectorials, i vinculades a d’altres com ara les de benestar social, sanitat, urbanisme o educació, per posar uns exemples significatius.

En el marc de les polítiques de seguretat apareixen al menys tres models: 1) les polítiques de seguretat participatives, o democràtiques, en les que es respecten determinades regles del joc tant a l’hora d’establir-les com a la d’aplicar-les; 2) les polítiques de seguretat autoritàries, en les que s’imposa una determinada visió de la realitat i la seva transformació per la via coactiva i impositiva als ciutadans; 3) les falses polítiques de seguretat, que no són més que simples reaccions primàries, puntuals i immediates a problemes concrets. Aquestes últimes només tenen per finalitat el crear una aparença i no poden ser analitzades com veritables polítiques.

Les veritables polítiques de seguretat requereixen respectar certes normes, seguir uns processos determinats. Per poder parlar de polítiques de seguretat, cal que aquestes estiguin assentades sobre una sòlida estructura de recerca, sobre un coneixement correcte de les precondicions d’implementació i que existeixi la voluntat real de dur-les a la pràctica. Cal a més que s’acompleixin uns determinats requisits mínims, quina base es pot resumir en els següents punts:

  • que es produeixi una adequada visió i interpretació de la realitat que permeti identificar l’existència de problemes sobre els que es desitja obtenir un coneixement i sobre els que es pretengui operar, transformant la realitat;
  • un cop reconeguts i seleccionats els problemes, cal analitzar-los, tot sotmetent-los a un procés d’estudi que té unes regles precises de caràcter científic;
  • una vegada analitzats i entesos els problemes, cal reintroduir els paràmetres estudiats en el seu entorn complex, per tal de veure si en el marc concret és possible trobar una solució aplicable;
  • a partir dels resultats de l’anàlisi i de la prospectiva, és necessari plantejar alternatives d’acció, recomanacions;
  • sobre aquestes recomanacions, s’han de prendre decisions polítiques i dur-les a la pràctica;
  • finalment, cal una verificació per veure si s’han obtingut els resultats pretesos i una avaluació general.

Les falses polítiques, en canvi, constitueixen processos de decisió sense fonament, o simples adequacions de la oferta política a la demanda de determinats sectors socials o ciutadans. Es tracta de donar a aquests col·lectius el que creuen desitjar, de dir-los el que volen sentir. Aquest mecanisme no requereix cap metodologia ni procés de formació de criteris decisoris. En general, les falses polítiques es formen a partir de retòriques populistes quin objectiu no consisteix en transformar la realitat, sinó en canalitzar en profit de determinades persones o col·lectius determinats sentiments, pors o reaccions. N’hi ha prou amb «perseguir els actors sobre les seves pròpies derives en lloc de governar-los amb prestesa» (Belluati 2004, p. 138) recolzant-se tot sovint en una mena de «esperit del poble» o de «sentir popular» del que els demagogs solen erigir-se en intèrprets, o bé en un discurs de la por, de l’espantall destinat a produir obediència o, en altres casos, a establir una cortina de fum davant errors o desencerts dels poders públics en altres àmbits de la seva gestió[6].

Pel que fa a la qüestió de la diferència entre les polítiques de seguretat autoritàries i les democràtiques, una possible resposta consisteix en afirmar que les polítiques de seguretat democràtiques estan orientades a aconseguir – i només poden funcionar si efectivament ho aconsegueixen – la confiança dels ciutadans, mentre que les polítiques de seguretat autoritàries estan encaminades a aconseguir l’adhesió (volens nolens) dels ciutadans.

Naturalment els mecanismes d’unes polítiques o unes altres seran diferents, i els resultats també. És precís assenyalar que poden perfectament donar-se polítiques de seguretat autoritàries en entorns democràtics, però al preu de convertir aquestes democràcies en democràcies formals (p. ex. mitjançant el menysteniment dels Parlaments, l’atorgament d’impunitat a les policies, el retall del poder judicial, etc.) En les polítiques de seguretat democràtiques, en entorns polítics de democràcia reals, el que està en joc és la confiança i els primers ponts que es trenquen són els punts d’accés de fiabilitat.

Conclusion

Les situacions i vivències actuals són fruit de les transformacions en curs i també del cabal positiu o negatiu del passat, tant el més immediat com l’anterior. Certament, el propi decurs de temps i els esdeveniments modifiquen i transformen les realitats. La fallida de l’estat-nació en la seva formulació clàssica obliga a repensar la seguretat i el rol central de la policia en matèria de seguretat (Recasens 2003), en una paraula, les polítiques de seguretat.

Si en una societat estructurada i ben governada les polítiques públiques han de ocupar un lloc determinant, avui en dia i degut a problemes ben definits de les societats organitzades políticament en estats socials i democràtics de dret, les polítiques de seguretat reclamen una atenció específica i la recerca de nous instruments interpretatius.

La lectura de la realitat a través del prisma de la globalització i el risc posen de manifest paradoxes, tensions i contradiccions que, sense elles, passarien desapercebudes. Permeten avançar respostes al per què dels canvis, i per tant ajuden a l’hora de buscar estratègies i polítiques des de les diverses administracions i àmbits amb competència en matèria de seguretat. Cal a més analitzar la irrupció de noves formes de privatització de la seguretat i valorar els canvis operats en el sè de les diverses corporacions implicades en el sistema de justícia criminal (policia, justícia, presó i altres operadors socials) davant la crisi dels seus espais «naturals» de control, basats en el concepte estat. També és necessari analitzar l’aparició de noves professions basades en la prestació d’un servei integral de seguretat en micro-espais en els que competeixen policies convertides en «locals» o «de proximitat», així com altres operadors socials i fins i tot organitzacions no governamentals o empreses privades.

Ens trobem davant de la necessitat d’un ampli replantejament de la seguretat i dels seus models, i en aquesta fase de reajustaments sorgeixen contradiccions i conflictes com per exemple: ¿com es pot conjugar un discurs preventiu/proactiu en el marc d’unes polítiques criminals més repressives/reactives? ¿Com poden definir-se, aplicar-se i avaluar-se autèntiques polítiques de seguretat en entorns concrets però interrelacionats? ¿Quin serà el paper de l’estat modern en les nostres societats futures? ¿Què està passant a l’interior de les corporacions policials, judicials, etc., a l’hora de la seva adaptació a la realitat «glocal»? ¿Com podem tenir una imatge fidel del que succeeix en les nostres realitats respecte de la seguretat? Aquestes i altres moltes qüestions es troben a l’espera de respostes argumentades, però la majoria d’elles semblen estar avui en l’aire.

Les respostes han de ser clares i precises, però malauradament les presses, la mala fe i/o el desconeixement tendeixen a afavorir el desenvolupament de plantejaments immediatistes i eficacistes de control que releguen a un segon termini la construcció (molt més lenta i difícil) de marcs de convivència basats en el diàleg i la resolució estructural dels conflictes socials (per exemple en matèria d’estrangeria o de desenvolupament de barris degradats).

Una situació i un sentiment de seguretat no sorgeixen de manera espontània. Només poden respondre al disseny i execució de polítiques de seguretat previstes a l’efecte i en constant procés d’avaluació i revisió per a adaptar-les als canvis i necessitats socials, i això no és ni teòricament innocu, ni econòmicament gratuït, ni políticament neutre. Per no agreujar més les coses, és precís establir noves polítiques de seguretat i reforçar i millorar les ja existents tot integrant-les amb d’altres polítiques públiques (com les de benestar social, sanitat, urbanisme, educació, etc.) evitant, a l’hora, caure en falses polítiques. Només així, a força d’explicar el que és inexplicable, s’acaba per entendre.

Bibliografia

Amín S., 1999, El Capitalismo en la era de la globalización, Barcelona, Paidós.

Beck U., 1993, «De la sociedad industrial a la sociedad del riesgo. Cuestiones de supervivencia, estructura social e ilustración ecológica», Revista de Occidente, 150, p. 19-40.

Beck U., 1998, ¿Qué es la globalización? Falacias del globalismo, respuestas a la globalización, Barcelona, Paidós.

Belluati M., 2004, L’in/sicurezza dei quartieri. Media, territorio e percezioni d’insicurezza, Milano, Franco Angeli.

Borja y Castells J. M., 1998, Local y global: la gestión de las ciudades en la era de la información, Madrid, Taurus.

Crawford A., 1997, The Local Governance of Crime. Appeals to Community and Partnerships, Oxford (USA), Oxford University Press.

Dahrendorf R., 2002, Después de la democracia, Barcelona, Crítica.

Ericson R. V., Haggerty K. D., 1997, Policing the Risk Society, Oxford (UK), Clarendon Press.

Garófalo R.,1981, Criminologia, Torino, Bocca.

Giddens A., 1999, Consecuencias de la modernidad, Madrid, Alianza.

Girard R., 1972, La violence et le sacré, París, Grasset, (trad. cast. de J. Jordá, La violencia y lo sagrado, Barcelona, Anagrama, 1983).

Habermas J., 2000, Après l´Etat-nation. Une nouvelle constellation politique, Paris, Fayard.

IHESI (Institut d’Estudies superiore en Seguretat interna), 1990, «Le marché de la sécurité privée», Les cahiers de la Sécurité intérieure, 3, Paris.

Lauqué J.-L., 2003, La loi et l’ordre. Prévention spécialisée et politiques sécuritaires, Paris, L’Harmattan.

Navarro V., 2003, Bienestar insuficiente, democracia incompleta: sobre lo que no se habla en nuestro país, Barcelona, Anagrama.

Ocqueteau F., 1992, Gardiennage, surveillance et sécurité privée, París, CESDIP.

O'Malley P., 1998, Crime and the Risk society, Dartmouth (UK), Ashgate.

Parlamento europeo, 2001, «Informe de la Comisión de libertades y derechos de los ciudadanos, justicia y asuntos interiores, sobre una propuesta de recomendación al Consejo relativa a un espacio de libertad, seguridad y justicia: seguridad en las reuniones del Consejo europeo y otros eventos similares», ponente G. Watson, A5-0396/2001.

Parlamento europeo, 1993, «Informe de la Comisión de libertades públicas y de asuntos interiores, sobre la cooperación en los ámbitos de la justicia y de los asuntos interiores de conformidad con el Tratado de la Unión europea (Título VI y otras disposiciones)», ponente C. Robles Piquer, A3-0215/1993.

Parlamento europeo, 1992, «Segundo informe de la Comisión de libertades públicas y de asuntos interiores, sobre la entrada en vigor de los Acuerdos de Schengen», ponente L. Van Outrive, A3-0336/1992.

Perl R. F., 2001, «Terrorism, the Future, and US Foreign Policy», servei d’Investigació del Congrès, informe preparatori pel Congrès de fecha 19 de septiembre, [http://fpc.state.gov/documents/organization/6215.pdf], consulta del dia 30 de julio 2003.

Recasens A., 2000, «“Elementos emergentes de inseguridad ciudadana”. Las nuevas políticas de seguridad», Revista Catalana de Seguretat Pública, 6-7, p. 11-32.

Recasens A., 2003, «La seguridad, el sistema de justicia criminal y la policía», en R. Bergalli (coord.), Sistema Penal y Problemas Sociales, València, Tirant lo Blanch.

Resta E., 1992, La certeza e la speranza. Saggio su diritto e violenza, Bari, Laterza.

Robert P., 1999, Le citoyen, le crime et l’État, Ginebra, Droz.

Robertson R, 1995, Global Modernities, London, Sage Publications.

Roché S., 2002, Tolérance zéro? Incivilités et insécurités, Paris, Odile Jacob.

Selmini R., 2004, La sicurezza urbana, Bologna, Il Mulino.

Shapland J., Van Outrive L., 1999, Police et sécurité: contrôle social et interaction public/privé, Paris, L´Harmattan.

Wilson J. Q, Kelling G. L., 1982, «Broken Windows», The Atlantic Monthly, 249 (3), p. 29-38.


Notes

[1] Així ho podem constatar, especialment pel que fa al tema del terrorisme, en declaracions de l’administració Bush – citem per tots a Perl (2001) que escriu: «Un nuevo enfoque debería centrarse más sobre la definición de los actos terroristas, poniendo menor énfasis en la motivación que se halla tras los actos» – obedientment repetides per l’expresident del govern espanyol, senyor Aznar: «Más que las causas, lo que ha de interesarnos del terrorismo son sus efectos [...] es necesario desmitificar la idea misma de causa [...] no hablemos de causas, sino más bien del caldo de cultivo en el que el terrorismo crece y aspira a legitimarse» (El País, 23 de setembre de 2003). La Unió europea s’ha desmarcat d’aquesta mena de posicionaments, i a la cimera de caps de Govern dels dies 25 i 26 de març de 2004 a Brussel·les s’assenyala que els presents «no incidieron sólo en la represión, sino en los orígenes últimos del terrorismo, como la marginación y la pobreza. Un distintivo europeo en contraste con la línea dura de Estados Unidos en esta batalla mundial» (La Vanguardia 26 de març de 2004).

[2] No entrarem en aquest treball a analitzar l’importantíssim tema de la privatització de la seguretat i les seves conseqüències. Per això es pot veure entre d’altres Ocqueteau (1992); Shapland, Van Outrive (1999); IHESI (1990).

[3] Davant les postures eficacistes i disposades a acceptar limitacions de drets i garanties en ares a un major control del territori i la població, s’han aixecat veus tan qualificades com les del Parlament europeu i, en especial, de la seva comissió de Llibertats públiques i Assumptes interns que en reiterades ocasions ha reivindicat els drets dels ciutadans davant els riscos de l’enduriment repressiu (es poden veure entre d’altres els informes del Parlament de 1992, 1993 i 2001).

[4] Per a una idea bàsica d’aquests plantejaments pot veure’s Crawford (1997); Wilson, Kelling (1982); Roché (2002) i Selmini (2004).

[5] Certament, la noció de risc aporta elements d’anàlisi a la de seguretat i en aquest sentit ha de ser tinguda en compte. El seu us no exacerbat, sinó limitat a nivell de fenomen creixent en les nostres societats tardomodernes, és imprescindible per a comprendre l’evolució de la noció de seguretat. Però a condició de que aquesta noció de risc sigui vista com un més dels instruments de treball en la investigació del fenomen de la seguretat, la seva evolució i les seves transformacions, i no com l’element clau que permeti caracteritzar tota la societat fins el punt de definir-la com a «societat del risc». Emfatitzar tant aquest aspecte pot bloquejar i impedir altres definicions, al temps que amaga altres naturaleses de la nostra societat vinculades a l’ús i sovint l’abús de fórmules econòmiques d’explotació i de pràctiques polítiques quin aspecte democràtic formal no aconsegueix ocultar la seva profunda inspiració totalitària i controladora a favor dels interessos de determinats sectors socioeconòmics. A més, exagerar la idea del risc/perill crea un alarmisme no justificat ni provat en matèria de seguretat, quina utilitat no sembla ser una altra que la de generar alarma social, i reclam de major presència de les instàncies de control, així com conformisme social davant una retallada de drets i llibertats.

[6] Només cal recordar les àmplies reformes en matèria de justícia i seguretat que es van produir les setmanes immediatament següents a la catàstrofe ecològica del buc Prestige front a les costes gallegues. En pocs dies, el govern va proposar un paquet de mesures de reforma del Codi penal i la Llei d’enjudiciament criminal que endurien les penes per a la petita delinqüència, les bandes organitzades la reincidència i la violència domèstica entre d’altres (La Vanguardia, 11 de gener de 2003; El País, 9 de gener de 2003). Amb això el Govern pretenia donar una imatge positiva de lluita contra la inseguretat ciutadana, que l’oposició no va dubtar en titllar de «chapapote legislatiu» per tractar de tapar la crisi del Prestige i la preocupació ciutadana per l’augment de delictes (La Vanguardia, 11 de gener de 2003).


 

Per citar aquest aricle : Amadeu Recasens I Brunet, « Seguretat, Polítiques de Seguretat i Recerca », Erytheis, 1, maig de 2005, http://idt.uab.es/erytheis/recasens.brunet_ca.htm